emogràfic en set municipis de la província de Castelló

A l’Alt Millars: Castell de Vilamalefa, Sucaina i Vilafermosa del Ríu
A l’Alcalatén: l’Alcora i Llucena
A la Plana Baixa: Vilareal

Set municipis municipis de la província de Castelló (SMPC) escollits pels lligams familiars i també per que representen la cara i creu dels cavis demogràfics esdevingutsen aquesta província.

Els meus avis procedeixen dels termes municipals de Vilafermosa del Ríu (masia La Cambreta), del Castell de Vilamalefa (Cedraman) i de Sucaina (masia del Cañuelo).

Llucena va ser cap de partit judicial fins no fa gaire. L’Alcora al 1950 veu augmentar la seva població a conseqüència de la demanda de ma d’obra per les fàbriques de rajoles, rajoles que el desenvolupament econòmic del país necessitava.

Cap els anys 40 del segle passat els pares van emigrar a Barcelona. Dels germans de la mare, un ho faria a Vila-real, un altre a Sant Llorenç d’Hortons (Barcelona) i les altres dos germanes a la ciutat de Barcelona cap els anys 60.

Origen de les dades de l’estudi

Per aquest treball s’han cercat les dades registrades per municipi del nombre d’habitants per any, sexe, edat i estat civil.

l’estat Quínes dades disposem, El segle XVII va passar sense censos oficials. Al 1768, Pedro Pablo d’Abarca, Comte d’Aranda i president del consell de Castella sota les ordres de Carles III, dona ordre d’elaborar el primer cens modern d’habitants d’Espanya amb objectius diferents dels anteriors. Els cens s’elabora no per imposar cap gravamen sinó per establir un just equilibri en les obligacions a què concorren els ciutadans i per promoure idees útils a l’Estat. L’operació es va encomanar als bisbes, que al seu torn se la van encarregar als rectors de les parròquies. Cada rector havia d’emplenar un qüestionari amb dades resumides dels feligresos, classificats per sexe, grups d’edat i estat civil. Aquest cens va registrar a Espanya 9.308.804 persones. Desgraciadament les dades d’alguns bisbats es van perdre i entre elles moltes de Castelló.

Es coneix com a Cens de Floridablanca el que va manar elaborar José Moñino i Redondo, Comte de Floridablanca, el 1786 i que es va executar el 1787. L’obtenció de dades es va encomanar a les autoritats civils, ajudades pel clergat. La informació es va recollir per individus i el seu objectiu no era només conèixer el nombre d’habitants sinó també les seves característiques: sexe, professió, edat i estat civil. Es va fer mitjançant visites als pobles per part de l’autoritat civil competent i es prohibiren fer públiques les dades individuals. Es recullen també altres dades com ara nombre d’hospitals, cases de religió, de reclusió. Se segueix una divisió civil del territori: Províncies i Intendències d’Espanya i les seves illes. El Instituto Nacional de Estadística (INE) va publicar una transcripció per pobles, d’acord amb la documentació localitzada a l’Arxiu de la Reial Acadèmia de la Història, la Biblioteca del Palau Reial, la Biblioteca Nacional i altres arxius provincial.

A aquest cens el van seguir al S. XVIII el de Godoy però la inestabilitat política faria que fins el 1857 no es tornés a fer cap cens més, A aquest el seguirien els de 1860, 1877, 1887, 1897. Al segle XX s’instaura la realització de censos cada 10 anys.

Tota la informació utilitzada prové bàsicament del l’INE. La manca de digitalització dels censos antics ha obligat ha fer la feina que haurien d’haver fet ells. (https://www.ine.es/inebase_historia/inebase_historia.htm). Els censos posteriors a 1900 es poden descarregar de (https://www.ine.es/jaxiT3/Tabla.htm?t=3045&L=0).

Contingut

• Nombre d’habitants, per poble, des de 1857
• Unitats tipificades d’habitants, per poble, des de 1857
• Variació percentual d’habitants entre 1857 i 2021
• Variació percentual d’habitants, pels quatre pobles amb menys població, entre 1910 i 2021
• Distribució dels habitants per estat civil al 1857.

Dades del cens de Floridablanca de 1787

En aquest cens de 1787 a tota Espanya es comptabilitzen 10.268.110 habitants, al Regne de València 771.881 i a la província de Castelló 155.719. El conjunt dels set municipis analitzats sumen 26.006 habitants (16,7 % de la població total de Castelló). Si ens limitem als municipis de l’interior, Castell de Vilamalefa, Llucena, Sucaina i Vilafermosa en conjunt sumen 4.334 habitants, un 2,8% de la província. Com es pot veure en la gràfica hi ha una gran variabilitat en el nombre d’habitants d’aquests set municipis.

Evolució del nombre d’habitants des de 1787 a 2021

Per aquesta representació gràfica s’han utilitzat les dades dels censos de 1787, 1857, 1897 i 1900. A partir d’aquí s’ha agafat les dades dels censos que es repetiran cada dècada fins el 1970. Posteriorment els censos es faran decennals a partir de 1981.

En 1787, Castelló de la Plana i Vila-real ja anaven augmentant els seus habitants. Haurem d’esperar a 1950 per veure altre municipalitat que comença augmentar els seus habitants, l’Alcora. Aquesta data també coincideix amb un augment del ritme de creixement dels altre dos municipis. El tipus d’escala al haver d’incloure fins a 180.000 habitants impedeix veure l’evolució del pobles amb poca població.

En aquesta gràfica que només recull els quatre pobles amb menys població permet veure que el que semblaven línies horitzontals no ho són tant. Així podem observar que des de 1787, tots quatre, van guanyar habitants fins el 1910 on, tots menys Sucaina, marquen el seu màxim. La pèrdua de població també va estar generalitzada i més ràpida que el creixement. Aquesta pèrdua d’habitants dels pobles muntanyencs augmentarà el seu ritme a partir de 1950 fins el 1980 on es frena el despoblament.

Nombre tipificat d’habitants

En la propera gràfica s’ha estandarditzat el nombre d’habitants de cada municipi per poder comparar l’evolució numèrica, al llarg d’aquests 164 anys, independentment del nombre d’habitants.

Veiem que la representació gràfica de les dades ens classifiquen els pobles en dos grups. Els que han perdut i els que han guanyat habitants. És més, aquests dos grups han seguit trajectòries similars. Castell de Vilamalefa, Llucena, Sucaina i Vilafermosa que havien crescut de forma semblant a l’hora de perdre habitants ho fan també a l’uníson. La trajectòria que dibuixen Castelló de la Plana, l’Alcora i Vila-real que primer creixen a ritmes semblants però aquest s’accelera i es torna pràcticament idèntic de 1950 endavant. Es evident que el creixement de Castelló de la Plana, l’Alcora i Vila-real es va nodrir de molts altres municipis de l’interior de Castelló que, hem de suposar, que van perdre habitants com els municipis aquí estudiats.

Un detall interessant d’aquesta gràfica és la constatació que Vilafermosa és el únic municipi que en els últims 20 anys ha guanyat habitants.

Altre forma de veure com ha canviat la població es veure com ha variat percentualment el nombre total d’habitants en els diferents municipis. En la gràfica següent es pot veure que el Castell de Villamalefa i Sucaina s’ha quedat amb un 10% i un 13% respectivament de la població que tenien al 1857. Villahermosa s’ha quedat amb un 23% i Llucena amb un 42%. Per altra banda l’Alcora ha duplicat i Vila-real ha quintuplicat les seves respectives poblacions.

Percentatge de homes i dones

Pel que fa a la distribució per sexe en el conjunt del set municipis un 51% de la població correspon a homes i un 49% a dones. Aquesta distribució es dona a tots els pobles excepte en Llucena ón les dones representen el 52% de la població.

El percentatge de homes i dones ha anat variant al llarg del temps. En la gràfica següent es mostra com ha anat evolucionant pel conjunt de la província de Castelló des de 1787. Després de les dades del 1787, on homes i dones representaven el 51,9% y 48,1% respectivament, no es tenen més dades fins el 1857. Des d’aquesta data el percentatge per cada sexe es manté estable, al voltant del 50%, fins 1910 quan el percentatge de dones en la població comença a augmentar.

Es conegut el predomini del sexe femení entre els nous nats. Aquest fenomen, que és pràcticament universal, hores d’ara no té una causa clara. En tot cas s’accepta que, en general, per 100 dones neixen 105 homes, en percentatges 48,8% i 51,2% respectivament. El que fa que el percentatge de dones en la població general s’inverteixi és la major taxa de mortalitat entre els homes. Aquests presenten més risc de morir per accidents, suïcidis i hàbits poc saludables. La desproporció entre dones i homes és, per tant, més accentuada a les regions més envellides.

La piràmide poblacional

Si volem visualitzar l’estructura d’una població res millor que mostrar com s’estructura en funció de l’edat i el sexe. La piràmide ens ajuda ha veure l’entorn.

La població fins a preindustrial l desenvolupament industrial aquesta distribució ha tingut forma piramidal. La distribució dels grups d’edat que es va fer servir en el cens de Floridablanca copiava la de censos anteriors i al ser els grups de desigual amplada es fa difícil d’interpretar la figura.

Així podem constatar que hi ha un salt important des del grup menor de 7 anys i el de 7 a 16 anys. Aquest fet es justifica per l’alta mortalitat infantil en la segona mitat del S. XVIII que al regne de València era al voltant del 20% (https://acortar.link/1JEtKA). Les malalties infeccioses, sense tractament específic, feien estralls en una població infantil que a més patia gana. En aquesta mateixa publicació hi ha una taula amb les esperances de vida dels diferents territoris espanyols, pel País Valencià la situa en 32,2 anys, la més baixa, la de Lleó amb 25 anys.

dfs

sd

ssds

Al dividir el nombre d’habitants en cada grup per la amplada de l’interval s’obté una distribució que si recorda la clàssica piràmide. En el cas del grup de més de 50 anys s’ha optat, arbitràriament, per donar-li una amplada de 20 anys.

Al representar la piràmide poblacional dels pobles menys poblats: Llucena, Vilafermosa, Sucaina i Castell de Vilamalefa observem que es manté la diferència entre el primer i segon escaló. Per altra banda crida l’atenció que el segon escaló sigui inferior al tercer el que fa suposar que aquest grup va patir una reducció dels seus components.

Hi ha una disminució notable en la franja dels menor edat Aquí es veu una disminució notable respecte a l’anterior

Estat civil 1787

Quan es contempla tota la població la majoria s’englobava dins del grup de solters. Això és així doncs més de la mitat de la població estava per sota dels 16 anys. Quan es té en compte només la població de 16 anys o més, abans dels casats només hi han 3 (0,5%) homes i 9 (0,17%) dones, el grup predominant és el de casats.

Quan observem com es comporten aquests tres grups d’estat civil en funció de l’edat i el sexe veiem que homes i dones mostren diferències destacables. Els homes casats per sota dels 40 anys representen el 33,8% del total, en tant que en les dones el mateix grup representa el 40,8%. Donat que en la distribució per grups d’edat no es veuen grans diferències entre ambdós sexes s’ha de concloure que les dones es casaven abans que els homes i amb més freqüència.

El 45% de les dones es van casar

Només

Per tal de comparar entre 1787 i 2021 el percentatge de dones casades segons el grup d’edat es tenen en compte només les dones de 16 anys o més.

S’observen percentatges molt diferents entre una data i l’altra. En tant que al 1787 en aquests set pobles de Castelló quasi una quinta part de les dones estaven casades abans del 25 anys, en la població actual d’Espanya de totes les dones només 0,12% estan casades. Avui l’edat mitjana al casament en la província de Castelló és de 33,8 anys en les dones i de 36,1 anys en els homes (INE 2020, semblants a la d’Espanya en el seu conjunt.

Es casen més tard

Evolució de la població espanyola en el seu conjunt des de 1541

Recollim de Jordi Nadal en el seu llibre «Les xifres de la població espanyola, ed. Ariel, Barcelona. 1966» la xifra de 7.414.000 el habitants d’Espanya en 1541. Tot i l’absència durant més dos cents anys de dades de població fiables, queda clar que entre 1541 i 1768 els habitants van créixer molt poc en comparació als dos cents anys posteriors. Espanya, com a la resta del continent europeu, augmentará el seu ritme de creixement poblacional cap el 1700. Li había escoltat dir a l’epidemiòleg Andreu Segura Benedicto que aquest augment de població europea estava relacionat, més que amb qualsevol altre motiu, amb la incorporació des d’Amèrica de la patata i el panís a l’alimentació. La absència de pestes i la aplicació de la vacuna de la verola van acabar de contribuir a l’augment de la població.

necesaria segle xviii figura del criado

Hem escollit aquest cens perquè l’anterior del 1857 fa una agrupació d’edats irregular. Tot i que el cens de 1887 també fa unes agrupacions d’edat no homogenis permet fer una agrupació per dècades excepte el grup de fins un any. Sabem que la mortalitat infantil era molt alta en el primer any. Les malalties infeccioses eren la causa principal de mort per a la majoria de la població. En aquest cens del 1887 només un 1,8% dels habitants tenen més de 70 anys.

El cens de Floridablanca va recollir les professions en cada poble. Hi ha que observar que a l’hora de comptabilitzar-les es va crear un grup pels sense professió (les dones) i els menors. Aquest grup representa entre el 68% i el 84% de la població.

Pel que podem veure els homes eren sobretot pagesos (propietaris de la terra), jornalers (treballant per compte d’altri) i artesans. Vilafermosa és el poble amb major proporció (16,3%) de homes fent de criat, Vilareal li va al darrere.

La piràmide poblacional conjunta del Castell de Vilafermosa, Llucena, Sucaina i Vilafermosa tot i dibuixar una piràmide, el grup de 7 a 15 anys trenca una mica l’esquema i deixa el terreny obert a l’especulació.

La

Castell de Vilamalefa, Llucena Vilafermosa del Ríu i Sucaina: habitants des de 1981

Any	Castell de Vilamalefa	Llucena	Vilafermosa del Ríu	Sucaina
1981	225	1.879	542	287
1991	127	1.641	524	228
2001	115	1.538	452	215
2011	102	1.532	456	186
2021	101	1.315	484	162

Si fem el mateix càlcul pels quatre pobles que han perdut població però ho fem comparant la població actual amb el moment en que van tenir més habitants, que en tots quatre pobles coincideix amb els cens de 1910, el resultat encara és mes esfereïdor. La població actual del Castillo de Villamalefa és només un 7% de la que tenia en 1910.

Quant mirem la distribució per estat civil d’aquesta població jove observem que la majoria són solters, més d’una tercera part estan casats i menys del 10% són viudos, en concordança amb el petit percentatge de gent gran en la població . En aquest grup la proporció de viudes dobla la de viudos, quelcom que s’ha mantingut al llarg dels anys.

Hi han proporcionalment més dones casades que homes entre els

Aquesta gràfica ens diu que Vila real al 1857 duplicava en població (10.000 habitants) a l’Alcora (5.000 habitants). Al darrera hi anaven Llucena amb 3.155, Vilafermosa del Ríu amb 2.000, Sucaina amb 1265 i el Castell de Vilamalefa amb 1038.

En tant que a Vilareal el nombre d’habitants anava augmentant d’una forma relativament estable fins a 1950, és a partir de 1950, que juntament amb l’Alcora experimenta una acceleració del creixement que s’ha mantingut fins fa uns deu anys. Cap els any 1910 – 1920 Llucena, V

Evolució del nombre d’habitants de 1787 a 2021

Alfabetismo

El primer cens nacional on es recull el nivell d’instrucció elemental és el de 1860. En aquest cens el percentatge d’analfabets pel conjunt del territori espanyol era del 65% en els homes y del 86% en les dones. Aquesta diferencia entre homes i dones en el procés d’alfabetització ha estat pràcticament la norma a tots els països. En el cas de la província de Castelló hi havia un 80% d’homes y un 94% de dones analfabets.

En aquesta gràfica es pot comprovar que l’analfabetisme al 1860, excepte a Castelló de la Plana i Vilareal, era pràcticament total entre les dones. En els homes, tot i ser quelcom millor les xifres, sorprèn les escasses diferencies entre pobles amb nombre d’habitants molt diferent.

Al 1857 es va donar el primer pas per a revertir aquesta situació. Aquest any s’aprova la Llei Moyano és una llei d’instrucció pública i estigué vigent fins a la Segona República Espanyola. Fou la primera llei en què l’Estat regulava els plans d’estudis intervenint en l’educació. Sobre el paper convertia l’ensenyament primari en universal i determinava la llengua espanyola com a única a estudiar. La seva aplicació no fou fàcil a tot arreu i els resultats es van fer esperar. Com es pot veure en aquest mapa que apareix en el llibre de Lorenzo Luzuriaga de 1926 «El analfabetismo en España» . Com es pot veure l’analfabetisme tendeix a augmentar de nord a sur.

També hi han diferencies dins de cada província doncs en aquest mapa les províncies estan dividides en els seus respectius partits judicials. El retall d’aquest mapa correspon a la província de Castelló dividida en els partits judicial que hi havien en aquell moment. Es pot veure que el de Castelló de la Plana i Segorbe tenen la taxa més baixa d’analfabets, amb un 58% i 54% respectivament, en tant que el partits de Llucena i Alcoceber són els que més amb un 72% i 71% respectivament.

L’autor d’aquest llibre quan cerca els motius de l’analfabetisme senyala com a principal el nombre d’escoles per habitants com es veu en la següent gràfica. Cita a més altres dos factors, l’un el percentatge de matriculats i l’altre l’assistència a l’escola.

En el cens de 1860 a més de la distribució per grups d’edat, estat civil i sexe afegeix per primer cop la variable alfabetització per cada sexe i municipi. En aquesta data el 87% de la població era analfabeta. Podem suposar que mirant enrere les dades millors no podien ser.

Hi ha que tenir en compte que en el càlcul dels percentatges s’ ha pres tota la població i s’exclouen els infants per sota dels 10 anys, que per edat no han aprés a llegir i escriure.

La dona limitat el seu rol social a ajudar al marit en les feines del camp, a portar la casa i criar els fills, al cens de 1787 queda englobada en el grup dels sense professió. Les lletres tampoc eren per elles com es pot veure a la gràfica de columnes.

Castelló de la Plana és la capital provincial i té les taxes més altes d’alfabetització. No veiem diferències evidents en la resta de municipis tot i la seva diversitat poblacional.

L’analfabetisme que s’arrastrava des de temps immemorial afectava pràcticament a tota la població rural. A partir de 1860 veiem com comença a baixar, primer poc a poc per accelerar-se al tombant de segle XIX. Si de 1860 a 1900 s’havia reduït un 9,4% el analfabetisme en els homes

Aquestes dades dels Anals de l’Universitat de València del 1926 es veu encara clarament les dificultats de les dones per accedir als estudis universitaris.

asfasf

Situació demogràfica actual

En els darrers 100 anys s’ha

Comentaris

D’aquesta breu exposició demogràfica algunes coses ja les sabíem de sobres: els pobles rurals es buiden. Res de nou. El que aquestes dades sí ens evidencien és que la despoblació ha estat inversament relacionada amb el nombre d’habitants dels municipis. Aquests quatre municipis, que han perdut habitants, van iniciar la seva despoblació cap el 1910. Els dos pobles més perjudicats per la despoblació s’han quedat només amb una dècima part dels habitants que tenien a principis del S. XX. L’emigració d’aquests pobles que van perdre habitants es va dirigir principalment a les ciutats properes com Castelló, València i també Barcelona i com hem vist també als nuclis urbans propers amb una industria on podien trobar treball aquestes masses de població que cercaven millorar la seva qualitat de vida.

La distribució de la població per edat d’aquests pobles, a mitjans del S. XIX, es va mantenir semblant fins als any 60-70 del segle passat. És en aquests moments que es manifesta un canvi substancial en la societat. La mortalitat infantil ha disminuït i els matrimonis ja no tenen tant fills. Actualment la proporció de joves s’ha reduït molt, en tant que ha augmentat la proporció d’adults. I així passem d’una esperança de vida de 35 – 40 anys quan comença el S.XX als 83 anys de l’actualitat. En la gràfica obtinguda de http://envejecimiento.csic.es/documentos/documentos/enred-siglo-cambios-1910-2011.pdf, es pot observar com ha canviat la distribució dels grups d’edats respecte a la de fa 100 anys.

Quelcom que es manté i que en tot cas ha augmentat és la superioritat de viudos respecte a les viudes. Veiem que al 1857 les viudes representaven el 9% de les dones i el 4% dels homes. Al 2020 pel conjunt de l’estat espanyol les viudes representen el 10% de les dones i els viudos només un 2% dels homes. Reflex de la diferent esperança de vida entre dones, 85,06 anys i 79,59 anys els homes (https://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=1414).

En el període contemplat un d’els canvis socials més destacables ha estat l’escolarització dels infants. Per saber-ne més, aquest enllaç ttps://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_l%27educació_a_Espanya. «Història de l’educació a Espanya» a la Viquipèdia.