Una mica d’història

Cap al 3500 aC, els sumeris de Mesopotàmia van desenvolupar un dels sistemes d’escriptura més antics coneguts anomenat cuneïforme. Consistia en símbols en forma de falca impresos en tauletes d’argila amb un llapis. Inicialment, el cuneïforme s’utilitzava per a la conservació de registres i fins administratius.

A través de les rutes comercials a l’Egeu, els grecs van adoptar l’alfabet fenici. Com que el grec era una llengua indoeuropea que necessitava marcar vocals per no confondre significats van reassignar consonants fenícies que no existien en grec per representar sons vocàlics.

Els colons grecs van portar la seva variant occidental a la península Itàlica. Els etruscs el van adoptar per a la seva pròpia llengua i el van estendre pel centre d’Itàlia, adaptant formes i simplificant sons que el seu idioma no distingia. Els romans van prendre l’alfabet dels etruscs (amb influència grega directa) i el van fixar inicialment en 21 lletres majúscules.

Com a exemple de la seva escriptura es mostra una Tabula Hospitalis de Badalona que té unes mides exactes de 44,55 cm de llargada, 37 cm d’amplada i 0,4 cm (4 mm) de gruix o fondària. A més de les seves dimensions, la peça de bronze té un pes considerable d’uns 6 quilograms (concretament 6,05 kg). A la part superior inclou una nansa articulada que servia per transportar-la i té quatre forats (un a cada angle) per poder penjar-la amb claus a la paret de forma pública. És una placa d’un gran valor històric i jurídic que commemora el pacte d’hospitalitat i patronatge signat entre els baetulonenses (els badalonins de l’època) i el patrici romà Quint Licini Silvà Granià l’any 98 d.C.

Joan Gené – Trabajo propio, CC BY-SA 4.0, Enlace

Amb l’expansió de l’Imperi Romà, aquest alfabet es va convertir en el vehicle administratiu de tot Europa occidental. A la Grècia clàssica i a l’Imperi Romà, el domini de la cultura escrita constituïa un privilegi circumscrit a les elits polítiques, administratives, militars i mercantils urbanes.

Aquest panorama es mantingué pràcticament inalterat fins que fa cinc-cents anys la fractura religiosa en el si del cristianisme donà lloc a la Reforma protestant. El protestantisme postulà el dret de tot fidel a accedir a la lectura directa de la Bíblia i a interpretar-la de manera autònoma; com a conseqüència, es feu indispensable la creació d’una xarxa d’escoles obertes tant a xiquets com a xiquetes.

L’ensenyança de la lectoescriptura, avui reconeguda com un dret humà fonamental, ha estat un procés històric desigual que començà a consolidar-se a Europa a partir del segle XVI, amb ritmes i cronologies molt dispars segons el territori.

Figura 1.
Pintura de Jan Havicksz Steen (cap al 1665) que representa el càstig a un alumne en una escola dels Països Baixos.

Per contra, el catolicisme contrareformista refermà la mediació sacerdotal com a única via d’accés a les Escriptures, de manera que prioritzà la transmissió oral del dogma, l’ensenyament catequètic i la litúrgia en detriment de la lectura directa del text sagrat per part dels laics.

Va ser arran de la Revolució Francesa, 1789 – 1799, que molts països comencessin a legislar per fer obligatòria l’educació primària.

By José Casado del Alisal – [1], Domini públic, Link

Així i tot, no fou fins al cap de quaranta-cinc anys que s’aprova la primera gran norma estatal, la coneguda com a Llei Moyano (1857). Aquesta regulació consagrà l’obligatorietat de l’ensenyament primari, establí un currículum unificat, ordenà la formació del magisteri i dissenyà l’estructura de la xarxa escolar, mantenint la vigència bàsica fins a l’adveniment de la Segona República. No obstant això, la manca crònica de dotació pressupostària i de compromís polític en limità greument l’aplicació efectiva sobre el terreny.

El text legislatiu conferia un paper hegemònic a l’Església catòlica i imposava el castellà com a llengua d’instrucció exclusiva. Així mateix, restringia la gratuïtat exclusivament a les famílies sense recursos i institucionalitzava la segregació per gènere mitjançant currículums diferenciats: mentre els nens tenien accés a matèries científiques i tècniques, l’ensenyament femení subordinava aquests continguts a l’aprenentatge de les anomenades «labors pròpies del sexe» i a l’administració de la llar.

L’alfabetització a l’Europa occidental cap al 1900

La figura 2 reflecteix la notable disparitat en els nivells d’alfabetització a escala europea cap al 1900. S’hi constata amb claredat com els estats que van abraçar la Reforma protestant van assolir abans la plena lectoescriptura en comparació amb aquells que van romandre sota la influència de l’ortodòxia catòlica.

A l’inici del segle XX, països com Noruega, Suècia, Dinamarca, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa exhibien nivells d’alfabetització propers al 97%. En contrast, la taxa a l’Estat espanyol amb prou feines assolia el 36,2% del conjunt de la població el 1900, amb una profunda fractura de gènere: un 44,2% en els homes davant d’un minso 28,6% en les dones.

Figura 2.
Percentatge d’alfabetització a l’Europa occidental el 1900.

((https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000383171.locale=en))

L’educació a Espanya a principis del segle XX

Les sèries periòdiques dels censos de població iniciades el 1857 constitueixen la font fonamental per a determinar el grau d’alfabetització de la societat espanyola.

El 1926, el Museu Pedagògic Nacional va publicar l’obra monogràfica El analfabetismo en España, a càrrec de l’inspector Lorenzo Luzuriaga. En aquest estudi es catalogaven i analitzaven les dades de lectoescriptura procedents del cens estatal del 1920, segons les quals la població espanyola ascendia a 21.338.381 habitants, dels quals 11.145.444 (un 52,2%) constaven com a analfabets.

A la introducció de l’obra, Luzuriaga subratlla que l’Estat espanyol ocupava els darrers llocs d’Europa en matèria d’instrucció pública. L’escala ascendent d’analfabetisme situava els pobles escandinaus al capdavant dels més alfabetitzats, seguits dels territoris germànics, anglosaxons, llatins i eslaus. Entre aquests darrers, la gradació la componien, per aquest ordre: Bèlgica, França, Itàlia, Espanya, Romania i Portugal. Dos vectors explicatius principals justificaven aquesta asimetria: d’una banda, la incidència de la Reforma protestant i, de l’altra —estretament vinculada a l’anterior—, el grau d’industrialització.

Alfabetització segons l’edat

L’encreuament de les variables d’edat i alfabetització a partir del cens de població del 1920 feia palesa una correlació directa: a més edat, més elevada era la taxa d’analfabetisme. Aquest patró generacional reflectia la progressiva expansió de la instrucció primària entre les cohorts més joves al llarg de les dècades precedents.

El segment inicial de la corba a la figura 3 no s’ha d’interpretar com un retrocés en el rendiment escolar de les cohorts més joves. Respon, senzillament, al fet que bona part dels infants d’entre 11 i 15 anys es trobava encara en procés d’aprenentatge, una adquisició de la lectoescriptura que sovint es consolidava més endavant mitjançant escoles d’adults o cursos nocturns.

Tal com es desprèn de la figura 3, el ritme de descens interanual de l’analfabetisme se situava entorn d’un 0,4%. En cas de mantenir-se aquesta tendència secular, la taxa d’analfabetisme hauria assolit un residual 4% cap a l’any 1984.

Diferències territorials entre províncies

La dinàmica de l’alfabetització a l’Estat espanyol es caracteritzava per una acusada asimetria territorial, una realitat que Luzuriaga ja havia posat de manifest en la seva anàlisi del cens del 1920. Una dècada després, el cens del 1930 confirmava la persistència d’aquestes disparitats interprovincials, malgrat un retrocés generalitzat de l’analfabetisme d’aproximadament 10 punts percentuals al conjunt de l’Estat.

A partir d’aquest registre censal, la figura 4 evidencia la profunda asimetria geogràfica de la instrucció pública, amb un ventall provincial de taxes d’analfabetisme que oscil·lava entre el 22% dels territoris més alfabetitzats i el 62% de les demarcacions més endarrerides.

Es feia palesa una clara fractura nord-sud, amb registres sensiblement més desfavorables a la meitat meridional de l’Estat. En canvi, Madrid, Castella la Vella, Astúries, Cantàbria, Catalunya i el País Basc concentraven les xifres més baixes d’analfabetisme.

Així mateix, Luzuriaga palesà que les taxes d’analfabetisme eren sistemàticament superiors a l’entorn provincial respecte a les respectives capitals, alhora que constatà notables asimetries comarcals dins d’una mateixa demarcació.

Diferències en el nivell d’instrucció entre homes i dones

En el marc d’aquesta anàlisi estatal, Luzuriaga posà en relleu la marcada bretxa de gènere pel que fa a l’alfabetització en detriment de les dones. Segons el cens de població del 1930, les taxes d’alfabetització se situaven en el 49% per als homes i en el 36% per a les dones; una diferència de tretze punts percentuals que en els contextos rurals tendia a duplicar-se o fins i tot triplicar-se.

Com a reflex dels obstacles estructurals que limitaven l’accés femení a l’educació, la taula 1 recull la distribució per sexes de l’alumnat matriculat a la Universitat de València durant el curs acadèmic 1926-1927. En conjunt, de les 275 dones matriculades (enfront de 2.224 homes), el 79,6% es concentrava exclusivament en branques d’assistència i cures (Llevadores i Practicants), mentre que l’accés a les carreres superiors tradicionals continuava sent pràcticament residual.

Bretxa de gènere per províncies

A totes les províncies, l’analfabetisme femení era superior al masculí, tot i que amb intensitats diferents segons el territori. Com més allunyat es troba un punt de la bisectriu, més gran és la bretxa entre ambdós sexes. En fer clic sobre qualsevol punt, es despleguen el nom de la província i les taxes respectives d’analfabetisme d’homes i dones.

Les asimetries provincials entre sexes es dilueixen davant la marcada heterogeneïtat que s’observa a escala local. Segons el cens de població del 1930 a la província de Castelló, un únic municipi, Espadella —i amb un marge mínim—, presentava una taxa d’alfabetització femenina superior a la masculina. A l’altre extrem, la Torre d’En Besora registrà la bretxa més pronunciada, amb una distància de 34 punts percentuals a favor dels homes.

Relació entre assistència escolar i analfabetisme

Luzuriaga posà en relleu un altre factor clau de la instrucció pública: la dotació de centres escolars per habitant a les diferents demarcacions, mostrant una clara correlació inversa amb la taxa d’analfabetisme.

No obstant això, l’encreuament de les dades del cens de població del 1930 amb l’Anuari Estadístic del 1932 demostra que, més que la densitat d’escoles, el principal vector explicatiu era l’assistència escolar efectiva. El model de regressió revela una correlació inversa i estadísticament significativa, en la qual la taxa d’assistència explica per si sola el 43,6% de la variància de l’analfabetisme territorial.

L’alfabetització en el territori castellonenc

El 1930, la província de Castelló se situava en la mitjana estatal pel que fa a la dotació escolar; no obstant això, ocupava el trenta-sisè lloc en taxa d’analfabetisme. A la demarcació de Castelló, la taxa d’absentisme escolar assolia el 33,9% el 1932, un valor que s’alineava amb la mitjana estatal d’assistència a les aules.

En proporció al nombre d’escoles disponibles, presentava un volum d’analfabets anormalment elevat, circumstància que apunta a factors estructurals com ara l’absentisme escolar o la forta dispersió de la població en hàbitats disseminats.

Per altra banda, el cens de població del 1930 palesa una acusada fragmentació territorial de la instrucció pública a les comarques castellonenques. En l’àmbit comarcal, l’Alt Palància —amb capçalera a Sogorb— exhibia la taxa d’analfabetisme més baixa (44,1%), en contrast amb l’Alcalatén i capçalera a l’Alcora, que encapçalava el registre provincial d’analfabets amb un 60,1%. En el pla municipal, els valors extrems oscil·laven entre el 26,7% d’analfabets registrats a Soneixa (Alt Palància) i el 79,4% a Benafigos (l’Alt Maestrat).

El marc legal establia la segregació escolar per sexes, amb centres i cossos docents diferenciats per a nens i nenes. Als nuclis de població reduïda, on la dotació no permetia desdoblar les aules, s’autoritzava l’escola mixta unitària, en la qual un sol mestre o mestra atenia simultàniament un alumnat heterogeni en edats i nivells d’aprenentatge.

Els censos electorals com a registre històric

Els primers censos electorals es desenvolupen a Espanya en el marc del liberalisme moderat (1834-1846). La llei electoral de 24 de maig de 1836 ja establia explícitament la formació de «listas de electores». L’article 9 disposava que les diputacions provincials les havien de formar amb la informació dels ajuntaments. I l’article 11 especificava que havien de contenir:

• nom
• domicili
• quota de contribució
• professió o càrrec, quan aquest donava dret al vot.

Llei Electoral de 26 de juny de 1890 va establir el sufragi universal masculí). En establir el sufragi per a tots els homes majors de vint-i-cinc anys, la llei va crear un registre censal permanent a càrrec de l’Institut Geogràfic i Estadístic i de les juntes municipals. Els models oficials de llistes electorals van incorporar de forma estandarditzada columnes fixes d’identificació: nom, edat, estat civil, professió, domicili i la casella explícita de si se sabia llegir i escriure.

Els censos o registres electorals nominals que se’n van anar realitzant constitueixen una font de dades demogràfiques que tenen un valor excepcional. Mentre que els censos de població proporcionaven dades agregades a escala municipal, el cens electoral permet anar més enllà i analitzar la informació a escala inframunicipal, arribant al detall del mateix domicili o llar familiar. Com es comprovarà més endavant, el lloc on vius esdevindrà un factor clau per accedir a l’educació.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es van confeccionar dos censos electorals: el del 1925 i el del 1928. El director general d’Administració, José Calvo Sotelo, havia impulsat l’Estatut municipal del 1924 (reial decret llei), mitjançant el qual es reconeixia el dret de vot a les dones majors de vint-i-tres anys que fossin caps de família. Aquesta mesura no va tenir transcendència electoral efectiva per l’absència de comicis durant el règim, però va permetre que, per primera vegada en els censos nominals, figurés un grup de dones.

El cens de Sucaina del 1925 registra 260 homes majors de vint-i-tres anys i 58 dones, la més jove de les quals tenia vint-i-cinc anys. Amb l’única excepció d’una minyona i una mestra, la totalitat de les dones inscrites constaven amb l’ocupació de «Labors». Les dones hi figuraven separades del cos principal en un apèndix final. Aquest document recollia per a cada elector les següents variables: nom, edat, domicili, professió i la condició d’alfabetització (si sabia llegir i escriure).

Figura 8.
Detall del cens electoral de Sucaina del 1925

La Segona República es va proclamar arran de les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, després que el triomf de les candidatures republicanes a les grans ciutats precipités la sortida del rei Alfons XIII. Posteriorment, la Constitució aprovada el 9 de desembre del 1931 va establir a l’article 36: «Los ciudadanos de uno y de otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes». Per primera vegada a Espanya, homes i dones accedien al sufragi en condicions de plena igualtat.

El cens electoral de 1932

Des del punt de vista de la història de l’educació a Espanya, l’any 1932 serà un moment clau. És en el primer bienni de la Segona República quan es va fer l’esforç institucional més elevat per alfabetitzar el món rural i construir escoles públiques a través de les Missions Pedagògiques i els plans de reforma educativa.

El primer cens electoral elaborat durant la Segona República registrava per a cada individu el nom, l’edat, el sexe, el domicili, l’ocupació i el nivell d’instrucció. S’ha seleccionat específicament aquesta font per a la present investigació perquè permet analitzar minuciosament, per primera vegada, les dades d’homes i dones en igualtat de condicions i amb una desagregació inframunicipal inexistent en els censos generals de població.

A tall d’exemple sobre l’estructura d’aquests registres, s’ha reproduït la capçalera del primer foli del cens de Sucaina. Cada municipi de l’Estat comptava amb el seu propi document i, en aquells casos amb un volum elevat d’electors, el terme municipal se subdividia en districtes i seccions electorals.

Figura 9. Capçalera del primer full del cens electoral realitzat a Sucaina l’any 1932

Objectius de l’estudi

1. Sintetitzar l’evolució històrica del procés d’alfabetització a Europa.
2. Contextualitzar l’estat de l’alfabetització a Espanya durant el primer terç del segle XX.
3. Analitzar l’impacte de les variables sociodemogràfiques (gènere, edat, lloc de residència i professió) en els nivells d’alfabetització de sis municipis de l’Alt Millars a partir del cens electoral del 1932.

Material documental

El cens electoral confeccionat a escala estatal a mitjan 1932 constitueix la font documental primària d’aquest estudi. També s’han fet servir dades del cens de població a Espanya de 1930 i les de l’Anuari Estadístic d’Espanya de 1932 que pengen de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Mètodes

L’extracció de les dades dels censos electorals s’ha dut a terme mitjançant la digitalització de les fonts documentals i el processament posterior per reconeixement òptic de caràcters (OCR). Aquest procediment ha combinat la supervisió humana i l’assistència computacional, amb el suport del model d’intel·ligència artificial Gemini com a eina central de transcripció i interpretació.

Cal advertir el risc d’inexactituds derivades del procés de transcripció, a les quals cal sumar les mancances intrínseques de la font documental mateixa. L’elaboració dels censos anava a càrrec d’agents forans que desconeixien la realitat territorial i la toponímia local, circumstància que propiciava la castellanització sistemàtica dels antropònims o, fins i tot, la consignació de dades inventades.

El tractament de les dades s’ha desenvolupat mitjançant diversos paquets de programari: Excel i JMP per a la tabulació i l’anàlisi estadística inferencial (per a totes les anàlisis estadístiques es va establir un nivell de significació estàndard α = 0,05); la plataforma en línia Datawrapper per a la generació de taules dinàmiques i gràfics de sectors; i el programari de sistemes d’informació geogràfica QGIS per a la representació cartogràfica.

Els domicilis dels electors s’han classificat territorialment per municipi i, en un segon nivell, segons la tipologia d’hàbitat: nucli principal, pedania (agregat rural amb prou entitat per a disposar d’escola i mestre) o hàbitat dispers (masies i assentaments aïllats).

Per a totes les anàlisis estadístiques es va establir un nivell de significació estàndard α = 0,05.

Àmbit territorial: els sis municipis d’estudi

L’estudi engloba 6 dels 22 municipis de la comarca de l’Alt Miralles: Aranyel, el Castell de Vilamalefa, Cortes d’Arenós, Lludient, Vilafermosa i Sucaina.

L’Alt Millars és una comarca de l’interior muntanyós de Castelló, definida per un relleu abrupte i altament boscosa articulada al voltant de la conca del riu Millars. Aquest fet configura un patró de poblament molt dispers en pobles, petits nuclis o pedanies i masies que molts cops també eren petites agrupacions de cases que anomenaven caserius. «Així, a l’hora d’analitzar la distribució de l’analfabetisme, s’entén per hàbitat o residència el lloc específic on residia l’elector, categoritzat en tres tipologies: el nucli principal (o poble pròpiament dit), la pedania o aldea, o el disseminat/masia.

La taula posa de manifest la notable fragmentació de l’assentament rural d’aquests pobles. Vilafermosa destaca com el terme més extens (108,9 km²) i amb un nombre més gran de masies (98), presentant juntament amb el Castell de Vilamalefa les densitats de poblament disseminat més altes (al voltant d’una masia per quilòmetre quadrat). Per contra, Aranyel és el municipi amb menor nombre de masos (6) i una dispersió més baixa (3,2 km² per masia).

L’economia d’aquests municipis girava fonamentalment al voltant del treball de la terra i de la cria de bestiar, orientats sobretot a l’autoconsum o al petit comerç local. Cap al 1932 ja feia anys que funcionaven centrals hidroelèctriques aprofitant els cursos fluvials. Als nuclis urbans hi havia botigues d’ultramarins i productes bàsics, a més d’alguna carnisseria, forns de pa i les inevitables tavernes. Des dels masos els desplaçaments al poble es limitaven a dies assenyalats de festa, assistència a missa els diumenges i dies de guardar o a compres puntuals.

A la figura 7 es cartografien els municipis de l’Alt Millars i el seu poblament disseminat (masies), incorporant les pedanies exclusivament en els sis municipis d’estudi. Si s’amplia el mapa, es despleguen els topònims de cada masia. Convé destacar la notable disparitat en la densitat de masos que presenten els municipis situats al nord o el sud del curs del riu Millars.

Figura 7.
Mapa de les masies, pedanies i municipis a l’Alt Millars.

Resultats

La població de Castelló en el cens estatal del 1930

La població total de la província de Castelló ascendia a 271.955 habitants distribuïts en 141 municipis. La capital en concentrava 36.781 que, sumats als d’Almassora, Vila-real i Borriana, representaven el 28,8% del total provincial.

La piràmide poblacional encara mostrava la forma expansiva típica de les societats preindustrials, prèvia al procés de transició demogràfica que ha configurat la societat actual.

L’edat mitjana se situava en els vint-i-set anys per als homes i en els 28 per a les dones. Aquestes xifres reflecteixen l’estructura eminentment jove d’aquella societat i contrasten amb l’escenari demogràfic actual, en què l’edat mitjana a la província de Castelló supera ja els quaranta-quatre anys.

Dades demogràfiques dels sis pobles en el cens electoral de l’any 1932

En aquest cens, el total d’electors dels sis pobles va ser de 4.394, distribuïts en 2.249 homes (51,2%) i 2.145 dones (48,8%).

Nombre d’electors per municipi

A la taula 3 es recullen el volum i la proporció d’electors sobre el conjunt de la població. Vilafermosa constituïa, amb diferència, el terme més poblat del grup.

Distribució d’homes i dones per municipi

S’observa un lleuger predomini masculí en el conjunt d’aquests municipis (104 homes més que dones), la qual cosa representa una distribució del 51% d’homes i del 49% de les dones. Tot i que s’aprecien xicotetes oscil·lacions en aquesta ràtio segons el municipi, cap d’aquestes diferències no arriba a ser estadísticament significativa.

Distribució dels electors per municipi i lloc de residència

En la taula 4 es mostren el nombre d’electors per municipi i tipus de residència que posen de manifest l’alt grau de dispersió de la població.

En termes globals, el 45% dels electors residia en masies, mentre que les pedanies aplegaven un 14% del total i els nuclis urbans (o pobles pròpiament dits) concentraven el 41% restant.

Hi ha diferències notables entre municipis, Aranyel era un cas excepcional amb només un 10% de l’electorat vivint en masies. En sentit contrari, Vilafermosa amb un 61% i el Castell de Vilamalefa amb un 57% dels seus veïns vivint en masies. La pedania més nombrosa era Sant Vicent de Pedrafita que era quasi tan gran com Cortes d’Arenós.

Edat dels electors per municipis

Ni hi ha diferències significatives en l’edat dels electors entre els sis municipis. Aquest fet és important atès que l’edat està relacionada amb l’analfabetisme i, per tant, podem descartar l’edat a l’hora de comparar tants per cent d’analfabets entre pobles.

L’edat registrada més jove és vint-i-dos anys i la més gran noranta-quatre anys. L’estructura per edats reflecteix una població jove, on el grup d’entre 22 i 39 anys és el més nombrós i concentra el 44,3% del total dels electors.

Edat dels electors de cada sexe

Tenint en compte que els electors eren individus de vint-i-dos anys o més, la mitjana d’edat dels homes era de 44,2 anys, una mica per sota de la de les dones que era de 45,3 anys. Tot i que només a Lludient la diferència d’edat entre sexes arribava a adquirir valors de certesa matemàtica (p < 0,05), és curiós assenyalar que en els sis municipis, sense excepció, la mitjana d’edat de les dones era superior a la dels homes. Això parla d’una constant subjacent de fons (major esperança de vida femenina en l’edat adulta i vellesa).

Edat dels electors segons l’hàbitat dins del municipi

Els resultats de comparar l’edat dels electors segons el lloc on vivien indiquen un patró demogràfic clar: el Nucli concentra una població significativament més envellida, mitjana d’edat 46,4 anys, mentre que les Pedanies i les Masies presenten estructures de població lleugerament més joves (mitjanes d’uns 42,7 i 43,8 anys respectivament).

Les professions dels electors

L’anàlisi de l’estructura socioprofessional revela que la pràctica totalitat de les dones figurava sota la rúbrica genèrica de «Labors», un eufemisme administratiu que invisibilitzava la multiplicitat de tasques productives i reproductives que assumien. Entre els homes, el sector agrari era aclaparador: llauradors i jornalers sumaven el 92% del total. El percentatge restant es distribuïa entre un reduït nombre de professionals (llicenciats, funcionaris i mossens), artesans d’oficis essencials (comerciants, paletes, ferrers, fusters, moliners i forners), a més d’alguns pocs propietaris, rendistes o jubilats.

En el cas dels homes podem veure les diferents professions recollides en aquest cens de 1932 en la taula 4.

Taula 5. Relació de professions entre els electors masculins al cens de 1932

Llicenciats i funcionaris	Tècnics	Oficis manuals	Altres	Agricultors
Farmacèutic	Algutzir	Baster	Estudiant	Jornaler
Jutge municipal	Carter	Cambrer	Pensionista	Pagès
Mestre	Comerciant	Capatàs	Propietari
Metge	Escrivent	Carnisser	Retirat
Mossèn	Industrial	Castrador
Secretari Ajuntament	Practicant	Dependent
	Radiotelegrafista	Espardenyer
	Rellotger	Ferrer
	Xofer	Forner
		Fuster
		Moliner
		Paleta
		Pastor
		Pedrer
		Peó Caminer
		Perruquer
		Porter
		Sastre
		Tractant
		Vigilant

La distribució de la professió dels electors segons la seva residència en el nucli, pedania o masia mostra que excepte jornalers i pagesos la resta es localitzava majoritàriament als nuclis urbans.

Havent-hi exclòs la categoria de labors en la representació d’aquestes dades com a percentatges, en la figura 12, ens permets copsar millor la distribució de les professions en els distints hàbitats.

Escoles i nombre de mestres

Els censos electorals d’aquests sis municipis de l’Alt Millars del 1932 registren un total de 23 mestres (12 mestres i 11 mestres), la distribució dels quals per termes i tipologia d’hàbitat es recull a la taula 7. S’ha computat un docent en la categoria de «masia» a Vilafermosa, el qual exercia efectivament a l’escola habilitada a l’hostatgeria de l’ermita de Sant Bartomeu durant la dictadura de Primo de Rivera.

A la figura 13es presenta l’estimació de la població escolar (de 6 a 12 anys) i la ràtio resultant d’alumnes per mestre segons la tipologia d’hàbitat. S’aprecia clarament l’elevada ràtio registrada a Sucaina. Per contra, Aranyel oferia la taxa més baixa per a la infància del nucli principal i compartia amb Lludient les xifres més favorables a les pedanies. En aquests registres censals no figura cap docent destinat als masos, a diferència del que s’esdevindria anys després. En tot cas, el nombre de mestres i la ràtio d’alumnes per mestre el 1932 no pot aportar informació sobre una possible relació amb el grau d’alfabetització de la població estudiada.

L’analfabetisme en els sis municipis al cens de 1932

Cal recordar que el cens electoral d’aquests sis pobles de 1932 registrava un total de 4.394 electors, entre els quals 3.078 (el 70,0%) eren analfabets.

L’alfabetització per sexe

L’analfabetisme afectava el 81,4% de les dones i el 59,2% dels homes.

Aquestes xifres no només confirmen l’elevada taxa d’analfabets rurals de l’època, sinó també una desigualtat de gènere estructural molt acusada, que deixava la gran majoria de les dones pràcticament excloses de qualsevol accés a la cultura escrita.

Analfabetisme segons l’edat i el sexe dels electors

Tal com ja veiem a la figura 3 l’analfabetisme era més gran com més gran era l’individu. La figura 15 confirma que l’analfabetisme estava estretament lligat al relleu generacional, fet que palesa una tímida però progressiva escolarització al llarg de les primeres dècades del segle XX. Tot i aquesta millora general, la bretxa de gènere es mantenia infrangible en totes les edats: la línia femenina discorria sistemàticament uns vint punts per sobre de la masculina.

Analfabetisme segons la professió

Aquesta anàlisi s’ha de circumscriure necessàriament a la població masculina, atès que el 98% de les dones figurava sota la categoria genèrica de «Labors» i només un 0,6% constava amb estudis superiors o titulació professional, majoritàriament mestres.

Tipus d’assentament i analfabetisme

En creuar el nivell d’instrucció amb la tipologia d’hàbitat, es fa palesa una forta correlació positiva entre l’aïllament geogràfic i l’analfabetisme. A la totalitat dels municipis s’evidencia un patró clarament esglaonat: les taxes més baixes d’analfabetisme es concentren als nuclis principals (amb valors compresos entre el 39% i el 61%), s’incrementen a les pedanies i culminen en els màxims històrics al medi disseminat (les masies).

Pel que fa als diagrames de sectors de la figura, convé precisar que la grandària de cada sector reflecteix el volum total d’electors segons la tipologia d’hàbitat, mentre que els valors percentuals indiquen la proporció d’analfabets en cadascun d’aquests.

En aquests hàbitats dispersos, l’analfabetisme esdevé completament estructural i frega o supera el 84%. Aquestes dades demostren que la dispersió de la població en masos va actuar com una barrera quasi insalvable per a l’escolarització rural.

Els nivells més alts d’alfabetització en l’àmbit dels nuclis principals es concentren a Aranyel i Lludient. Pel que fa a les pedanies, la pitjor situació s’observa a Bibioj (Vilafermosa) i a Cedraman (el Castell de Vilamalefa). En aquests dos llogarets, els registres d’alfabetització convergeixen pràcticament amb els dels masos disseminats, amb un diferencial mínim de tan sols un 4% i un 6%, respectivament.

Lloc de residència als nuclis urbans i analfabetisme per sexes

L’encreuament multivariable entre gènere, terme municipal i tipologia d’hàbitat que es presenta a la figura 18 evidencia novament l’impacte acumulatiu d’una doble bretxa: la territorial i la de gènere. La disparitat educativa entre homes i dones es perpetuava de manera transversal en qualsevol mena d’assentament.

Així doncs, si bé les dones dels masos patien els nivells d’alfabetització més baixos en termes absoluts, la bretxa de gènere relativa resultava més punyent als nuclis principals, on la proximitat física de l’escola no impedia una forta segregació. Les situacions més extremes es registraven als pobles del Castell de Vilamalefa i Cortes d’Arenós, amb un diferencial respecte als homes del 37% i del 35%, respectivament.

Lloc de residència a les pedanies i analfabetisme per sexes

La figura 19 mostra els resultats per als electors que vivien a les pedanies. Sucaina és absent, ja que no hem identificat cap agregació de domicilis que es pogués dir-li pedania. En quatre dels cinc municipis (Castell de Vilamalefa, Cortes d’Arenós, Lludient i Vilafermosa), l’analfabetisme femení a les pedanies se situa entre el 87% i el 93%. L’accés de la dona a la instrucció bàsica era pràcticament inexistent en aquests llogarets.

En el Castell de Vilamalefa i Vilafermosa la diferència percentual home-dona és més estreta (10–12 punts), no pas per una major alfabetització femenina, sinó per l’altíssim índex d’analfabetisme entre els homes. Aranyel destaca per tenir la taxa masculina més baixa de la mostra (43%), però manté una bretxa contundent amb les dones (77%, diferència de 34 punts).

Lloc de residència a les masies i analfabetisme per sexes

Aquesta figura 20 mostra l’extrem de la vulnerabilitat educativa al territori: l’hàbitat en masies —l’entorn més dispers i aïllat— representava l’escenari amb els nivells d’analfabetisme més alts de tot el cens de 1932.

En tots els municipis, l’analfabetisme femení oscil·la entre el 94% i el 98% (arribant al 98% a Castell de Vilamalefa, Sucaina i Vilafermosa, i al 97% a Cortes d’Arenós). Entre les dones que residien en masies, saber llegir i escriure era un fet estrictament testimonial i excepcional (un 2–6% de la població electoral femenina).

A diferència dels nuclis urbans o fins i tot de les pedanies, l’analfabetisme masculí a les masies s’enfila a valors crítics, situant-se entre el 72% (Cortes d’Arenós) i el 88% (Aranyel). Tots els municipis superen el 70% d’homes analfabets, amb quatre d’ells per sobre del 77% (el Castell de Vilamalefa 77%, Lludient 77%, Sucaina 81%, Vilafermosa 83% i Aranyel 88%).

Nombre d’electors i percentatge d’analfabets per masia

En la figura 21 es pot veure, assentament per assentament, quants electors hi havia en cada un i quants d’aquests eren analfabets.

Sota la premissa que la població escolar acudia habitualment al centre més proper al seu domicili, s’ha modelitzat la distància mínima entre cada masia i l’escola més pròxima, la qual no sempre coincidia amb el mateix terme municipal. Convé matisar, tanmateix, que aquest càlcul constitueix una aproximació teòrica, atès que hi concorrien altres factors d’accessibilitat o de xarxa veïnal que podien condicionar l’elecció del centre.

Figura 21.
Mapa de les masies, distància a l’escola més propera, nombre d’electors i percentatge d’analfabets.

Una visió de conjunt

Per tal d’analitzar la influència de cadascuna de les variables del cens sobre la probabilitat de ser analfabet, controlant l’efecte de les altres, s’ha utilitzat la regressió logística com a eina estadística.

Quan analitzes variables com l’edat, el sexe, l’hàbitat i la professió de manera independent, es corre el risc de patir el que en estadística s’anomena efecte de confusió. Per exemple, si detectes que una determinada professió té una taxa d’analfabetisme molt alta, és realment per la professió en si, o és perquè aquesta professió l’exercia majoritàriament gent d’edat avançada o de l’hàbitat rural més dispers?

Hem desenvolupat dos models de regressió logística. El primer és un model general per al conjunt dels 4.394 individus dels censos electorals d’aquests sis pobles. La variable dependent binària és si l’elector sabia llegir i escriure o no. Les variables independents d’aquest primer model són el municipi, l’hàbitat, l’edat, el sexe i la variable d’interacció sexe i hàbitat. El fet que quasi totes les dones tinguessin assignada la professió de «labors» impedeix avaluar la professió com a predictora de l’analfabetisme. º

El segon model ha estat pensat per avaluar en els homes pagesos i jornalers l’efecte de la professió sobre la probabilitat de ser analfabet. El model dels homes inclou les mateixes variables que el model general, però substitueix el sexe per la professió.

Primer model de regressió logística amb tot el cens electoral

Especificació del model de regressió logística utilitzat en els càlculs.

Diagnòstic i bondat d’ajust del model:

1. Mida mostral: N = 4.394 individus.
2. Capacitat explicativa: χ² = 0,2524 (coeficient d’incertesa). Aquest model explica aproximadament el 25,2% de la incertesa o variabilitat de les dades, que per a un estudi social com aquest és considerat un ajust excel·lent.
3. Significació global: La prova de raó de versemblança del model complet és altament significativa la prova de χ² = 1.354, graus de llibertat = 11, p < 0,0001.
4. Prova de manca d’ajust: p = 0,655, la qual cosa indica que el model no presenta problemes de manca d’ajust i reprodueix adequadament les dades observades.

El model logístic demostra que l’hàbitat, més que cap altre factor, era el que més poder explicatiu tenia a l’hora de predir l’analfabetisme. Un cop aïllat l’efecte de la resta de variables, els resultats són concloents: residint en el poble mateix donava una possibilitat d’estar alfabetitzat 4,8 vegades superiors a viure en una pedania i 13,6 vegades superiors a viure en una masia. Inclús el fet de viure a les pedanies tenia 2,9 vegades més possibilitats d’estar alfabetitzat que viure en una masia.

Segueix en importància el sexe. Les possibilitats d’estar alfabetitzats els homes eren 5,4 vegades superiors a la de les dones.

Pel que fa a l’edat per cada any que complia una persona, les seves probabilitats d’estar alfabetitzada disminuïen un 3,7% (p <0,0001).

En quart lloc, de poder predictiu, ens trobem el municipi. En la taula 8 es mostra la raó de possibilitats entre els pobles que van mostrar diferències significatives entre ells. Viure a Aranyel et donava el doble de possibilitats d’estar alfabetitzat que si vivies a Vilafermosa, el 90% més que si vivies al Castell de Vilamalefa o el 60% més que si vivies a Sucaina. De forma semblant succeïa si vivies a Lludient o si vivies a Cortes d’Arenós.

Aquestes diferències es mantenien fins i tot després de controlar els efectes del sexe, l’edat i el tipus de residència, la qual cosa indica l’existència de factors municipals específics associats a la difusió de l’alfabetització. Tot i que les diferències entre municipis existien, són molt menys rellevants que les derivades del sexe, l’edat i, sobretot, del tipus de residència.

Finalment, que la interacció entre sexe i hàbitat sigui estadísticament molt significativa en el cas de les masies beta = -1,073 ens indica que l’efecte del territori no afectava tothom per igual: la bretxa de gènere canviava de manera radical segons el tipus de poblament. Al nucli hi havia prou recursos escolars perquè un terç llarg de les dones pogués aprendre a llegir i escriure. La bretxa de 28 punts reflecteix que, tot i haver-hi escola al costat de casa, es continuava prioritzant la formació del baró.

A les masies la dificultat de desplaçament no va repartir el sacrifici per igual: mentre que 1 de cada 5 homes de masia va aconseguir aprendre les primeres lletres, l’alfabetització de la dona de masia va ser aniquilada (només 1 de cada 37 dones).

Segon model de regressió logística: homes jornalers o pagesos

El segon model té per objecte avaluar la incidència de la categoria socioprofessional en la probabilitat d’analfabetisme masculí, circumscrita a les figures de jornalers i pagesos. Aquesta selecció respon a les asimetries detectades en l’anàlisi univariant prèvia, on la taxa d’alfabetització assolia el 40,1% entre els jornalers davant del 34,2% dels pagesos. La submostra analitzada incorpora un total de 612 jornalers i 1.449 pagesos (N = 2.061).

Especificació del model de regressió logística utilitzat en els càlculs d’aquest model.

Diagnòstic i bondat d’ajust del model:

1. Mida mostral: N = 2.061 homes.
2. Capacitat explicativa: χ² = 0,154 (15,4% de la incertesa o variabilitat de les dades.
3. Significació global: La prova de raó de versemblança del model complet és altament significativa la prova de χ² = 413,8, graus de llibertat = 9, p < 0,0001.
4. Prova de manca d’ajust: p = <0,0001, la qual cosa indica que el model presenta problemes de manca d’ajust i no reprodueix adequadament les dades observades.

Tot i la falta d’ajust perfecte, el model té una capacitat explicativa global sòlida, la direcció dels efectes (la forta penalització de jornalers, masies i edat) continua sent absolutament coherent i estadísticament robusta. Això indica que, encara que el model és útil i estadísticament rellevant, probablement hi ha altres factors no inclosos o possibles interaccions que podrien millorar-ne l’especificació.

En aquest model exclusiu dels homes, de nou l’hàbitat és la variable amb més pes explicatiu de l’analfabetisme (khi quadrat més alt). Tant a les masies com a les pedanies es patia més analfabetisme que en el nucli urbà independentment del municipi, edat i professió.

L’aïllament de les masies penalitzava greument l’alfabetització en ambdós models, però el coeficient s’atenuava en els homes. En el primer model viure al nucli multiplicava per 13,6 les possibilitats d’alfabetització respecte a viure en una masia, en el segon model aquesta relació baixava a 6.

Pel que fa a l’edat, a mesura que aquesta s’incrementava, augmentava la probabilitat relativa de formar part del grup d’analfabets. El coeficient en el model dels homes és pràcticament el mateix que en el model global demostrant-se que l’edat castigava tots dos sexes de forma semblant.

Pel que fa a la variable municipal, la taula 9 recull les raons de possibilitats (odds ratios, OR), definides com el quocient d’odds d’alfabetització d’una localitat respecte a la categoria de referència. Els resultats situen Vilafermosa en la posició més desfavorable: els electors agraris (pagesos i jornalers) d’Aranyel i Cortes d’Arenós presentaven 2,2 vegades més probabilitats d’estar alfabetitzats que els seus homòlegs de Vilafermosa. D’altra banda, tot i que els valors per al Castell de Vilamalefa i Sucaina no assoleixen significació estadística per un estret marge (p > 0,05), l’avantatge estimat en ambdós municipis se situava un 40% per sobre del registre de Vilafermosa.

Així mateix, la condició de pagès o jornaler implicava una exposició desigual a l’analfabetisme. Els pagesos presentaven un 30% més de probabilitats d’estar alfabetitzats que els jornalers (OR = 1,30; p = 0,0382), una diferència estadísticament significativa que reflecteix més vulnerabilitat educativa del proletariat agrícola assalariat.

En síntesi, els resultats indiquen que l’alfabetització estava condicionada de manera significativa per factors residencials, d’edat i ocupacionals, amb un paper especialment rellevant pel lloc de residència.

Conclusions principals de l’estudi

L’anàlisi del nivell d’instrucció global palesa el gran retard educatiu que patiren aquests municipis fins ben entrat el segle XX. En síntesi, els resultats indiquen que l’alfabetització estava condicionada de manera significativa per factors territorials, d’edat, sexe i ocupacionals, amb un paper especialment rellevant del lloc de residència.

A l’Espanya de 1920, l’escolarització infantil era molt irregular, especialment en el medi rural, a causa de l’absentisme escolar i l’abandonament d’estudis per treballar al camp o en altres feines. Molts nens d’11 a 15 anys encara no sabien llegir ni escriure, però aprenien a fer-ho més endavant, ja durant la meitat o final de l’adolescència i primera joventut (16 – 25 anys), a través d’escoles nocturnes, formació laboral o aprenentatge autodidàctica.

Les dades dels censos de 1932 són en tot cas un retrat de la realitat educativa d’aquell moment. Veníem de la dictadura de Primo de Rivera. Havíem vist que l’analfabetisme era més comú a la meitat sud d’Espanya i l’edat dels individus s’associava directament amb l’analfabetisme, però quelcom comú també a tot arreu era la menor alfabetització dels electors en els assentaments perifèrics i en les dones.

1. El factor territorial: la dispersió com a barrera cultural

• L’hàbitat, nucli, pedania o masia, era el predictor més potent per determinar el nivell d’analfabetisme, per sobre de qualsevol altra variable.
• Aïllament geogràfic equivalent a analfabetisme: A tots els municipis es repeteix un patró esglaonat. Les taxes d’analfabetisme són més baixes als nuclis urbans (entre el 39% i el 61%), s’agreugen a les pedanies i assoleixen el seu punt crític a les masies, on superen el 85% a tot el territori (arribant al 90,7% a Aranyel).
• Una persona que residia en el nucli urbà tenia 13,6 vegades més probabilitat d’estar alfabetitzat que el que vivia en una masia. Prop del 45% de l’electorat total de l’estudi vivia disseminat en masies.

2. Una bretxa de gènere profunda i estructural

• L’accés a la cultura escrita en aquests pobles estava fortament marcat pel gènere: l’analfabetisme afectava el 81,4% de les dones enfront del 59,2% dels homes.
  • Els homes tenien 5,4 vegades més probabilitats d’estar alfabetitzats que les dones de la mateixa edat i condició.
  • El cas més extrem d’exclusió educativa es donava a les dones de les masies, on l’analfabetisme arribava al 98%. Per a les dones nascudes a mitjan segle XIX, l’analfabetisme era total.
  • Aquesta marginació de la dona es va mantenir constant: la línia de l’analfabetisme femení discorre sistemàticament uns 20 punts percentuals per sobre de la masculina en tots els grups d’edat.
  • Prioritat de l’escola masculina: En el context rural d’aquella època, si les famílies podien prescindir de la força de treball d’un fill per enviar-lo a l’escola a aprendre a llegir, escriure i sumar (habilitats útils per als negocis agrícoles o el servei militar), triaven sempre el fill baró.
  • El rol domèstic femení: Les nenes assumien tasques domèstiques o de cura des de molt petites, quedant totalment excloses del sistema educatiu.
  • En el context de l’Espanya rural del segle XIX, enviar una criatura a l’escola implicava renunciar al valor de la feina que aquest infant deixava de fer a la llar o al camp.
  • Substitució de la feina de cura: Les nenes assumien tasques domèstiques essencials, principalment la cura dels germans petits, la neteja, la cuina o anar a buscar aigua. Si una nena anava a l’escola, la mare sovint no podia anar a treballar al camp o en jornals externs, generant una pèrdua immediata d’ingressos per a la llar.
  • Retorn econòmic nul o menor: El mercat laboral de l’època no remunerava ni exigia que les dones sabessin llegir o escriure. El salari potencial futur d’una dona no augmentava pel fet d’estar alfabetitzada, mentre que en els homes saber llegir o comptar podia obrir portes a feines més ben pagades o a l’emigració urbana.
  • Percepció del cost-benefici: Per a una família pobra, el cost de perdre la mà d’obra diària d’una filla a casa era immediat i elevat, mentre que el benefici futur d’escolaritzar-la era percebut com a pràcticament nul.
  • Quan les condicions econòmiques milloraven lleugerament, les famílies prioritzaven assumir el cost d’oportunitat d’enviar els nens a l’escola (ja que ho veien com una inversió amb retorn), però mantenien les nenes a casa cobrint les necessitats domèstiques.

3. El relleu generacional i l’impacte de l’edat

• L’analfabetisme estava estretament lligat a l’edat: augmentava de forma paral·lela en els dos sexes a mesura que les persones eren més grans.
  • Per cada any complert, les probabilitats d’estar alfabetitzat disminuïen un 3,7%. Això demostra que hi havia una tímida, però progressiva escolarització al llarg de les primeres dècades del segle XX que beneficiaria els més joves.

4. L’efecte de la professió (en els homes)

• Gairebé el 100% de les dones constaven registrades sota la categoria de «Labors».
• En el cas dels homes (on el 92% eren pagesos o jornalers), el model estadístic va confirmar que els jornalers eren els que més patien la manca d’instrucció.

5. Singularitats municipals

• Aranyel i Lludient destacaven per tenir nivells d’alfabetització significativament més elevats que la mitjana de la zona. A més, Aranyel es desmarcava de la norma perquè només un 10% de la seva població vivia en masies.
• Per contra, el Castell de Vilamalefa i Vilafermosa presentaven probabilitats d’alfabetització significativament inferiors. En aquests dos municipis, el patró de població dispersa en masos era el clarament predominant.

Perspectiva històrica: evolució de l’analfabetisme a Espanya en els darrers cent seixanta anys

La figura 20 il·lustra la trajectòria secular de l’analfabetisme a l’Estat espanyol per sexes durant el període 1860-2020. En ambdós col·lectius es constata una transformació estructural profunda, caracteritzada pel pas d’unes taxes massives a la segona meitat del segle XIX fins a assolir valors residuals —pràcticament testimonials— en l’horitzó del 2020.

S’observa un clar decalatge cronològic, el punt d’inflexió o moment de màxima velocitat de descens va arribar sis anys més tard a les dones (l’any 1931) que als homes (l’any 1925). Finalment, a partir de la segona meitat del segle XX, ambdues corbes frenen el seu descens fins a estabilitzar-se.

S’observa que la bretxa entre dones i homes es redueix notablement a partir del 1920: passa d’una diferència de 22,5 punts percentuals al 15,6% el 1930 i a l’11,2% el 1940. Crida l’atenció que, malgrat l’impacte de la Guerra Civil (1936-1939), la distància entre ambdós sexes continués disminuint durant la dècada del 1930. Potser perquè La Segona República va apostar per impulsar decididament, entre altres coses, la millora de la instrucció pública.

Tal com s’havia constatat a la figura 3 mitjançant l’estructura per edats del cens del 1920, el reemplaçament generacional impulsava una reducció sostinguda de l’analfabetisme, la qual projectava per a l’any 1984 una taxa residual propera al 4%. Aquesta extrapolació ha resultat especialment precisa: l’any 1980, la proporció de població analfabeta a l’Estat espanyol se situava en el 8% entre les dones i en un 4% exacte entre els homes.

Eina interactiva: càlcul de la probabilitat d’alfabetització

Estimació de la probabilitat d’alfabetització a partir de les dades del cens electoral del 1932 en sis municipis de l’Alt Millars (primer i segon model de regressió logística, respectivament).